Deixa’m somiar

Els nens tenen una imaginació infinita… Poden veure fades al bosc, bebès a través del melic, muntar en un unicorn invisible,… i nosaltres, els adults, els neguem que puguin fer-ho perquè “no és racional”.

Què em refereixo? Fa unes dies, la meva neboda (que estudia el mateix que vaig estudiar fa jo uns anys), em va enviar un vídeo on, d’entre moltes coses, s’explicava el cas d’una nena que estava pintant a Déu. El mestre li va dir que no podia pintar a Déu perquè ningú havia vist la seva cara i, per tant, era impossible saber com era. La nena, tota parada, va contestar que s’esperés un minut i, quan finalitzés el dibuix, veuria com és Déu. Veieu? Tenen resposta per a tot.

Deixant de banda l’aspecte religiós, jo sóc de les que pensa fermament que l’escola mata la creativitat. Com va dir Picasso, “todos nacemos siendo creativos, el problema es seguir siéndolo cuando crecemos”. Vivim en un món quadriculat en que tot el que se surt del “normal”, de quelcom “racional”, posem el crit al cel. Per què no podem pintar una persona amb la pell lila? Per què no podem pintar un nadó gegant i uns pares petits petits? Per què no podem imaginar llocs on mai hem estat, amb plantes estranyes, amb habitants desconeguts…? Perquè surt del normal.

Som nosaltres mateixos els que reprimim la creativitat dels nostres fills, la seva imaginació… i l’únic que fem és perjudicar-los.

A partir d’ara, a casa hi hauran fades, unicorns invisibles, peixos voladors,… TOT.

Anuncis

Deixa un comentari

Filed under Altres, Creativitat, Criança, Els papes, La Gina, La Gisela, La mama, Les meves filles, Maternitat

Operació “Esta teta es mía”

Si, vull recuperar els meus pits. Ja us vaig explicar aquí que el deslletament de la Gina va començar com un infern  no, lo següent. Em vaig arribar a plantejar si aquella nena tan bonica, tranquil·la i amable… era un gremlin, si el mulles es transforma (a ella si no li dones teta).

Però estic en condicions de dir que… la operación esta teta es mía” comença a tindre efecte, la Dictadora GinaVolTeta comença a veure que la lluita no és la solució. Com hem canviat i què hem fet? Us explico…

Hem canviat rutines!!!! Cada cop que la Gina demana teta (o jo veig que la demanarà), comencem a fer una activitat que li resulti atractiva, per exemple…  Acabada d’aixecar-se els caps de setmana solia fer un xupito de llet. Bé, ara acabada d’aixecar fa el xupito de llet de vaca. Per què? Li hem comprat un got, ella el va escollir i ara esta obsessionada amb aquest got… (si, esta teta es mía part I aconseguida!).

Desprès de sopar també feia xupito i ara hem inventat l’hora del conte. La Gisela, el papa o jo li expliquem un conte inventat cada dia (deu me’n guardi el dia que no se’ns acudeixi cap…). Altres coses a fer? Doncs l’hora del joc, l’hora de ballar (li encanta ballar), l’hora de les pessigolles… De tot!!!!!

 

I és que el problema no era que la Gina no col·laborés, sinó que fèiem servir la metodologia equivocada :). Avui per avui estem molt contents amb el destete i la nostra Dictadora s’ha convertit en un tros de pa, tant i com era abans.

Deixa un comentari

Filed under 1 any, La Gina, Lactància, Lactància materna, Les meves filles, Maternitat

Primer embaràs vs segon, tercer….

Avui, i donant resposta a una mare gestant (primerenca de bessons) m’ha vingut al cap com vaig viure els meus dos anteriors embarassos. El primer va ser un camí de flors i violes, el segon una mica més tortuós i, aquest tercer, està sent un infern… Però, per què? Quines diferències hi ha entre el primer embaràs, el segon i el tercer?

Primer embaràs: Flower power, tira’m flors que avui em sento bé.

  • Tema son. T’adorms a la feina, t’adorms per els racons, però arribes a casa i tens un meravellós  sofà esperant per rebre el teu cos. Arriba el marit a casa i fa el sopar, quin bon home que m’he buscat! Descanses tota la nit al llit.
  • Basques i malestars. Pels matins normalment has de tancar-te al lavabo i passar per aquest desagradable tràngol però… i què? Les basques passaran i els malestars també…
  • Relació de parella. Tot va estupendament. El papi està molt emocionat amb la idea de ser pare per primer cop… això de tindre una miniatura de tots dos ha de ser molt divertit! A més les relacions de parella són molt bones, inclús més satisfactòries que abans… es clar, estàs hormonada fins al cervell!

Segon embaràs: La principal diferència, amb el primer embaràs, és que TENS UN FILL 😮 Evident, no? “Pues que empiece a cundir el pánico” perquè tindre un fill i un embaràs és tot un mal de cap, sobretot si el nen és petit.

  • Tema son. El sofà ha estat conquerit per un ésser diminut que té els dits plens de xocolata. Passes de ser una persona que mitjanament aguanta tot el dia (amb més o menys cafès al cos) a ser un ésser de l’espècie de les marmotes. Ara ja no aguantes tot el dia i  molts cafès no et pots xutar, per tant, toca aguantar donar sopars amb els ulls mig aclucats, perquè el pare ja no et fa ni el sopar…
  • Basques i malestars. Des de que comences el camí a la maternitat, t’ha de quedar ben clar que no tornaràs a anar enlloc sola. Ni lavabo, ni dormitori, ni a comprar tampax… res de res. Inclús en els pitjors moments, com són les nàusees, les hauràs de passar amb un inquilí al bany. Això si és suport moral!
  • Relació de parella. Entre que vas adormida, que tens mil coses a fer, que demà has de portar el petit al cole i que, tot i que dormiu sols des de fa temps encara hi ha intrusions nocturnes a l’habitació… La parella es debilita. Esperar un nadó “nou” omple d’il·lusió als futurs pares, fins que ell se n’adona que no tindrà sexe fins d’aqui 1 any… o quan ja hagin entrat totes dues a la adolescència.

Tercer embaràs: Ah! Però què dius que passa? Què estic embarassada?

  • Tema son. Aprens a sobreviure com pots. La s0n ja no és una dificultat per a tu perquè has après a ser somnàmbula, així aprofites el temps i divideixes forces.
  • Basques i malestars. Al lavabo ja sou 3 i el pare que entra ocasionalment per deslliurar-te dels “grans” per a que puguis vomitar en pau. A vegades no fa falta que vingui ell ja que la primogènita li diu a la petita.. Fa pudor, anem. L’agafa de la mà i se’n van.
  • Relació de parella. No existeix. Quan recuperes la relació desprès del primer part, te n’adones que ja estàs embarassada del segon. Penses… què ha pogut passar? Si no hem fet res! I llavors recordes aquell cap de setmana que la nena va quedar-se amb els avis. Quan ja  has tingut a la segona i estàs a punt de recuperar la vida en parella… te n’adones que estàs altre cop embarassada. Aquest cop si que no recordes com ho has fet, suposo que ser somnàmbula ajuda a mantenir la vida en parella, o potser ha estat l’esperit sant… tot un misteri.

Però siguin tot el diferent que siguin, l’embaràs és una etapa preciosa, la primera del camí a la maternitat. Ja recuperareu son, el poder anar al lavabo soles o la vida en parella (paciència machomen).

Deixa un comentari

Filed under El papa, Els papes, Embaràs, Embaràs múltiple, Intimitat, La mama, Les meves filles, Maternitat, Primer embaràs, Segon embaràs, Tercer embaràs, Vida en parella

Quan la lactància es converteix en un sacrifici

Des de que vaig ser mare per primer cop, amb la Gisela, vaig tindre clar que si tornava a ser mare tornaria a donar pit. Trobo que donar el pit és un dels moments més màgics que hi ha al dia, ja sigui amb un nadó acabat de néixer o bé amb un bebè una mica més gran. La connexió que experimenta la mare amb el seu fill, amb la sang de la seva sang, amb la criatura que ha estat gestant durant nou mesos… és senzillament impressionant.

A vegades costa de creure que un acte tan senzill, tan quotidià, sigui tan emotiu per a la majoria de les mares. A vegades les coses més petites són les que més omplen, no creieu?

L’alletament és un contracte que es fa entre mare i fill, el fill promet créixer i rebre amor i la mare promet donar el millor de si mateixa, tot l’amor que ha tingut guardat durant 9 mesos i tot l’aliment que ella és capaç de donar. PERÒ, sempre hi ha un però, no tot són flors i violes. A vegades l’alletament no és bonic o ho ha deixat de ser-ho. És el meu cas.

La Gisela es va deslletar ella sola, per tant no vaig tindre més remei que fer-me a un costat i guardar-me els pits a les “butxaques màgiques” (forma maca de dir sostens) i fer-me la idea que la meva filla ja no necessitava de mi per proporcionar-li aliment; bé, aliment en necessitava i necessitava que fos jo qui li proporcionés, però ja sabeu a què em refereixo, que no era JO la que creava aquest aliment des de dintre del meu cos.

Ara miro enrere i penso que potser el fet que la Gisela s’hagués deslletat tota sola potser no era tan greu. El problema ve amb la Gina. Vaig alletar a la Gina des de les seves primeres hores de vida. Esta a punt de complir els dos anys i encara segueix sent una tetadicta. El problema ve perquè jo ja no estic a gust donant el pit, no és que no li vulgui donar, per mi li donaria tota la vida, però sé que les situacions canvien i que la nova situació que tenim ara (embaràs de bessons) fa que l’alletament de la Gina hagi de canviar per ous.

Ella és una tetaholic, no para de demanar teta com si fos una dictadora del pit. Demana a qualsevol hora (normalment després dels menjars). Quan ella diu “Mama teta!!!!” has de deixar qualsevol cosa que estiguis fent per anar, treure’t els pits de les butxaques màgiques i… apa, ja tenim a la petita contenta.

El principal problema és que aquesta situació és insostenible, això ha de canviar i, per tant, estem intentant deslletar a la peque. Missió impossible? Pot ser.

Bé, de moment esta sent una missió impossible. Vaig provar amb el que em van suggerir al fòrum en el que escric: tiretes als mugrons i fer veure que fa mal. Res… a la Gina, per molts crits que faci, li entra per una orella i li surt per l’altre.

Ara provarem amb canviar rutines (cada cop que vulgui teta la mama li dirà que es hora de jugar…) , ja us explicaré com va!

1 comentari

Filed under 1 any, Criança, La Gina, La Gisela, Lactància, Lactància materna, Les meves filles, Maternitat

Casa meva és casa vostra…

… si és que hi ha, cases d’algú.

Benvinguts i benvingudes al meu primer (i crec que últim) bloc.

Em dic Bel, però això ja ho sabreu si heu donat un cop d’ull a la pestanya de “Qui som?”. He llegit molts blocs i sempre he “admirat” a les mares capaces de portar-ne un. Mai havia sentit que pogués explicar alguna cosa que importés a la gent o que fes servei a algú però, i si no és així? 

Per això ara la que escriu – o ho intenta –  sóc jo.

Espero que us agradi el bloc i que comenteu molt!

Fins una altre entrada!

2 comentaris

gener 17, 2014 · 18:18